Els catalans surten de l'armari

Inauguro aquest blog d'Afers Exteriors amb una notícia d’Internacional: les últimes eleccions al parlament de Catalunya. No és una contradicció. Durant el passat cap de setmana, ha estat la peça de més rellevant de la secció de Món dels principals diaris i televisions europees i ha merescut portades i sumaris als Estats Units, la Xina i el Japó.

Només els que em coneixen saben de la meva passió per l’anàlisi electoral. Vaig encertar en les Generals d’Espanya del 2001, a les presidencials dels Estats Units i acabo de guanyar la porra electoral de TV3. D’alguna manera, m’estic treien un minúscul sobresou a base de preveure (per encert o aproximació) els resultats electorals.He dividit l’entrada en quatre parts:

• Fets rellevants
• Anàlisi de dades per partit
• Trasllat a un referèndum (la part més interessant)
• Conclusions personals.
  
  
  Fets rellevants.
  
• La participació ha estat molt alta, fins i tot superior a les últimes generals. Aquest eren unes eleccions especial -tenien caràcter plebiscitari- i l’electorat català s’ha mobilitzat com mai. 
•  Aquests eleccions eren caixa o faixa. La ideologia ha quedat aparcada. Gairebé tothom ha anat a les urnes per expressar quin model de relació prefereix amb Espanya: relació bilateral (independència), federalisme o statu quo actual. I potser el més important d’aquests comicis: ara ja sabem que pensa tothom. S’ha acabat el vot ocult o el vot misteriós. Els apàtics amb les eleccions autonòmiques s’han manifestat  per fi!!!  Aquestes comicis  no han servit per pintar el mapa ideològic de Catalunya però sí per saber ja, d’una vegada per totes, que pensa la gent sobre la independència. Ja podem cremar les enquestes.  
  
  Nota: això explica algunes contradiccions d’aquestes hores. Estem veient “gent d’ordre”, conservadors de CiU, contents per l’ascens d’ERC i els radicals d’esquerra de la CUP o persones que votaven abans al PSC ara optin per C’s per defensar la unitat d’Espanya i se n’alegrin que el PP hagi aguantat.
  
  
• Un sector de la premsa i de la classe dirigent encara confon la política amb el joc de partits. A Catalunya mai ha funcionat i s'ha tornat a demostrar.
•  L’independentisme frena la pujada, només obté un escó més. I es destapa la magnitud real del vot favorable a la unitat d’Espanya.
• El vot espanyolista també puja però no aconsegueix retallar distàncies entre partidaris i detractors de la secessió. De fet a Barcelona suma vots però s'estanca percentualment.
• Serà una legislatura difícil. El govern de Catalunya serà probablement més feble, ja que totes les formes de cohabitació seran complicades CiU-PP, CiU-ERC, CiU-PSC. El govern de Rajoy traurà pit i és molt possible que augmenti l’extorsió econòmica durant el 2013 (i més si cal ajudar  una altra vegada Bankia o si la Comunitat de Madrid acaba reconeixent el seu balanç de comptes i demana el rescat) . L’endarreriment dels pagaments als funcionaris pot ser la tònica habitual. I és molt possible que viem el tancament d’ambulatoris, la privatització total d’alguns hospitals (el Clínic té tots els números) i acomiadaments entre la plantilla de treballadors públics. Serà dur.
• L’arrogància de la majoria parlamentària deixarà pas a la tensió d’una cambra diversa i molt fragmentada.  Hi haurà xoc de trens.
• Ciudadanos estan animats: tindran grup parlamentari propi. El nacionalisme espanyol mai no tindrà tant de ressò en la història del parlament de Catalunya com ara. Els més preocupats amb aquest grup són els del PP, que fins ara assumien la propietat del vot espanyolista. També és incòmode per al PSC, que temen més fugida de vots entre el seu electorat contrari a la independència. Caldrà veure si ara que té grup parlamentari, Ciudadanos abandonarà la imatge de defensor els drets de TOTS els catalans (si és que algú s’ho ha cregut alguna vegada) per declarar-se obertament anti-català, que és el sentiment  (o ressentiment) d’una bona part del seu electorat, declaradament hostil a Catalunya malgrat viure en ella. Durant la campanya, alguns dels seus dirigents han participat en la campanya de boicot als productes fabricats a Catalunya. Aquest gir que reclama el seu electorat (més canya) li podria permetre trencar el seu sostre electoral en el futur. És una temptació natural, però amb una conseqüència negativa: la formació de dues comunitats nacionals disputant-se un territori, a l’estil de la societat basca. La veritat és que la majoria dels seus militants ja viuen la seva vida quotidiana en tensió permanent amb l’entorn català, en un aïllament o ghetto mental.
• Posició incòmoda  per a ERC. Deplora la política econòmica de CiU però no pot deixar que el seu enemic natural mori d’inanició, almenys en aquesta legislatura. La seva aspiració és absorbir poc a poc el vot independentista de Convergència, que en aquestes eleccions s’ha demostrat que és molt nombrós. És un pastís massa suculent i pot haver cohabitació i garrotades al més pur estil Tripartit.
• El PSC i el PP han de fer oposició parlamentària en una situació complicada. Continuen marcats per la seva complicitat en les retallades. Els socialistes faran el que puguin per desmarcar-se ideològicament de CiU, dels independentistes, del PP i dels nacionalistes dels dos bàndols. Tot això sense saber clarament quin mandat li ha donat el seu electorat. El PP lluitarà contra la seva soledat. Queda descartada una aliança natural amb C’s: no pot donar oxigen a qui li pot arrabassar diputats. Això sí: els tornarem a veure votar junts.
•  No veig a CiU capaç de sumar suports parlamentaris, excepte si l’asfíxia econòmica arriba al cataclisme. Hi ha diversitat d’opinions sobre Artur Mas, hi ha qui el dona per mort  i hi ha qui pensa que, ja sigui en format zombie o en format vampir, tirarà endavant la consulta sobre la sobirania. Certament és un animal acorralat, el pacte a la baixa amb Madrid significaria la segona mort electoral de Mas en el futur  i li manca autoritat moral per convocar una consulta en solitari. Les contradiccions al si de CiU tornaran a surar. Es també un partit atrapat per les seves dues ànimes: el catalanisme i les escoles de negocis.
• Mai no s’ha vist tant de nerviosisme a Madrid. Aquesta vegada l’exaltació nacionalista l’han posat els seus polítics i líders d’opinió: Wert i la seva campanya d’espanyolització, els 3.000 anys de la nació espanyola d’Aguirre, Bono i el nazisme, etc... Desagradable.

Anàlisi de dades per partit

1. CiU: De 62 a 50. Victòria, però perd un munt de diputats. S’esperava de tot: una baixada d’escons, un manteniment de diputats  i, fins i tot, una majoria absoluta gràcies als “borradores” policials falsos de Pedro J.. Però poques enquestes han reflectit la debacle. S’esperava un desgast, donada l’obsessió de Madrid per Artur Mas . Aquesta vegada ha estat ell solet la diana i li ha tocat lluitar sol contra la marea messetària. Ha perdut vots cap a ERC, bàsicament independentistes que volien castigar la seva gestió (per dir alguna cosa) econòmica. També ha perdut part dels seus electors tradicionals,conservadors  però contraris a la independència, vots que  han pogut marxar al PP o ves a saber on. Per això ara ja podem dir que sabem quina és la mesura del vot independentista  dins de CiU: notable. Convergència era un partit ambigu, ara no. Malgrat els somriures que hi ha a la premsa de Madrid, segur que els dirigents politics veuen amb preocupació aquesta nova Convergència, independentista i de dretes.
   
   La seva campanya era senzilla: defensar el sobiranisme i respondre els atacs nerviosos de la ultradreta ideològica instal·lada en alguns sectors del govern de Madrid i dels líders (també per dir alguna cosa) del PSOE. Desagradable però fàcil. La Propaganda ha estat, en canvi, lamentable: Moisés conduint el poble català a través del Sinaí. Senzillament ridícula
   
   
2. PSC: de 28 a 20. Tinc la impressió que Navarro pensava que la debacle seria pitjor. Jo també. Pateix el desgast de la marca PSC-PSOE, totalment devaluada. Perd vots d’electors no-independentistes incapaços de votar el PP i que prefereixen expressar-se a través de C’s.  El sector catalanista també ha fugit, especialment per culpa del friendly fire, “foc amic” de Bono, Chacón y Marcelino Iglesias. S’hauria d’inventar l’expressió scurfy fire, foc caspós.
   
   Campanya: sense contingut. El federalisme es una paraula buida per a la majoria de catalans, més predisposats ara per les coses clares: independència o no. L’oferta asimètrica del PSOE ha arribat tard, sobre tot després d’una dècada i mitja callant davant de les calúmnies des del centre polític peninsular i la extremadreta mediàtica. I sobretot després del nul suport a l’Estatut de Catalunya, tombat malgrat haver estat aprovat democràticament pels catalans.
   
   Nota: és curiós que molts es remuntin a la Transició per parlar de les oportunitats perdudes. No cal anar tan lluny, l’oportunitat perduda va ser l’última reforma estatutària.
   
3. SI: de 4 a 0. Ni em molesto em comentar la debacle del partit de Laporta (per cert, on para aquest home?)
    

   
   Pugen:

1. ERC:  de 10 a 21. Segona força més votada. Duplica escons. Poc per explicar: s’emporta els vots independentistes que perd CiU a causa de les seves retallades i dels que han preferit l'original a la còpia, els dels sector catalanista del PSC i també els dels inequívocament independentistes d’ICV.
   
   Campanya: positiva i sense ambigüitats ni els defectes de lideratge del passat. Han recollit l’esperit positiu de la manifestació del 11-S, res d’insults a Espanya i mirar endavant.  Jonqueres i Alfred Bosch, representant a Madrid, venen del món acadèmic i estan lliures de peatges (no va amb segones).
   
   
2. PP: de 18 a 19. Es manté. El seu vot és ara més que mai espanyolista. No recull vots de cap partit, però ha sabut mobilitzar el vot de dretes abstencionista i ha tingut el seu petit premi. El cert és que si hagués fet una campanya més positiva  hauria recollit mes vots de l’espanyolisme.
   
   Campanya: pèssima. Basada en la por: una Catalunya independent no podrà pagar pensions, sortirà de la Unió Europea,  de la FIFA i del sistema mètric decimal, els títols universitaris no serviran (no és broma) i que la gent s’hauria de traduir els cognoms (tampoc es broma). Està comprovat que les campanyes de la por no donen vots.
    
3.  ICV: de 10 a 13. Arreplega votants del PSC favorables a la consulta sobirana. Els seus resultats no són tan satisfactoris com calia esperar en un clima de retallades.
   
   Campanya: imperfecta. En unes eleccions basades en la sortida independentista, ICV es va decidir excloure’s amb un debat -absolutament legítim- sobre el futur de l’estat del benestar.
   
   
4. C’s. De 3 a 9. Magnífica campanya i per tant, magnífics resultats. S’emporten vots del PP, del PSC i de la ultradreta (desapareguda voluntàriament en aquestes eleccions).
   
   Campanya: intel·ligent,  a pesar del Yoyas. Rivera no s’ha posat en pilotes i ha moderat el seu discurs (ha deixat el tema de la llengua per un altre dia), ha apartat de la campanya als seus matons més nacionalistes i ha presentat la unitat d’Espanya com una opció positiva. En resum: tot el contrari del que ha el PP. A més, Rivera ha sabut combinar la seva proposta habitual amb missatges contra la banca i les retallades, una propaganda que li importa una merda als seus simpatitzants habituals, però que facilitava l’arribada del vot espanyolista del PSC. Un discurs moderat, això sí, que contrasta amb el de la seva militància, potser la més exaltada del panorama polític català. El públic que assisteix als seus mítings fa més por que els de Fuerza Nueva, i ho dic per experiència.
   
   Nota: el meu avi, que va ser Falangista, deia que hi ha moltes persones que són feixistes, però no ho saben.
5. CUP: del no-res a 3 diputats. Tots tres a Barcelona. Vot indignat, vot independentista, vot antifeixista... és a dir, vot de futur. Vot nou i vot que hauria anat naturalment a ICV en d’altres circumstàncies.
   
   Campanya: senzilla i minimal. Ja veurem si aquests progres quan arribin al parlament també exigiran sortir cada dia en els telenotícies com fan tots, TOTS, els partits polítics.

Trasllat de dades.

Aquestes eleccions eren plebiscitàries i la part més interessat és que (per fi!) tothom s’ha pronunciat sense vots ocults ni abstencions. Que han votat els catalans?

Premisses:

• Assumeixo que tot el vot que ha conservat CiU és independentista, com el d’ERC, CUP i SI. Incloc el d’ICV (tal i com em va dir un dirigent seu, "en cas de referèndum no ens veiem fent la mateixa campanya que el PP, C’s o España 2000")
• Entenc que el vot del PP, C’s, UPyD, PxC i MSR és plenament anti-independentista i anti consulta.
• Assumeixo que el vot federalista del PSC és majoritàriament contrari a la independència, però prefereixo valorar-lo a part.

1.       Escons pro o anti consulta

Pro	PSC (amb condicions)	Anti consulta
87	20	28

2.       Referèndum d’independència

             Catalunya

	2012	2010	Variació	2012	2010	Variació
A favor	2.140.000	1.795.000	+345.000	59%	57%	+2%
En contra	820.000	575.000	+245.000	23%	20%	+3%
Contra + PSC	1.345.000	1.150.000	+195.000	38%	38%	-
Diferencia	+795.000	+645.000	150.000	+21%	+19%	+2%

Curiosament les xifres són més o menys coincidents amb les dades de les enquestes sobre la independència.  El vot favorable creix molts vots i 2 punts percentuals, encara que només s’ha reflectit en un escó més. El vot contrari a la secessió també creix bastant i 3 punts percentuals, que paradoxalment es converteixen en 7 diputats més. Coses de la llei d’Hont. El seu increment s’esmorteix, però, quan se li sumen els vots del PSC (baixant de 3% a 0). Es confirma la mateixa tendència que a la província de Barcelona: el tant per cent es reparteix entre PP, PSC i C's i no acaba de reduir la distància amb la postura rival. De fet, augmenta la distància a favor dels independentistes, però poc: 150.000 vots i 2%. La diferència actual és de 21 punts.

Tot plegat reflexa l’augment de suports dins de les dues opcions però els tants per cents no es mouen gaire, perquè el transvasament de vots es realitza entre sectors (CIU, ERC, SI, ICV, CUP...) i (PP, C’S, UPYD) amb pocs vasos comunicants, essencialment el PSC.

Hi ha indecisos, els que no han anat a votar i els 87.000 electors que han preferit partits extraparlamentaris. Les normes de l’estadística electoral determinen que l’abstenció es reparteix a parts iguals en cas de referèndum i més després de veure el caràcter plebiscitari d’aquests comicis.

Amb aquestes dades, la victòria de la independència en un referèndum seria aritmèticament possible. Una altra cosa són les regles que s’estableixin per validar-lo. A nivell internacional no hi ha antecedents sobre participació, tot i que un mínim del 50% sembla el mínim acceptable. En quant al tant per cent del Sí, al Quebec és del 51% i a Montenegro va ser el 55%.  Per tant, per impedir la independència, el bloc polític contrari té dues opcions:

1. Seduir l’electorat  independentista. Sembla impossible: la diferència entre els dos bàndols està entre 800.000 i 1.300.000 vots. Molta tela.
2.  Fer fracassar el referèndum. Els partits espanyolistes necessiten mobilitzar el seu vot (per si de cas), i més que absorbir el vot del PSC, aconseguir que els seus simpatitzants no vagin a votar. És un horitzó  plausible. Algú podria calcular quans votants del PSC es necessita que s’abstinguin per reduir la participació a menys del 60%?

Per províncies, el vot independentista creix en vot brut a cadascuna d'elles i només baixa un punt percentual a Tarragona. També creix el vot anti-secessionaista , excepte a Lleida, que se surt de la pauta.
 

La diferència de punts entre les deus opcions és ara mateix de 21. Per sota de la mitjana estan a Barcelona (17’5) i Tarragona (17). Lleida està just en la mitjana. I Girona se’n surt: 48. 

Trobo interessant parar atenció a les dades Barcelona:  tots dos vots creixen, amb un cert avantatge independentista.  Però es comprova que el vot espanyolista, malgrat augmentar en escons no creix en tant per cent i continua encallat en 39% (això sumant generosament els vots del PSC), demostrant empíricament la hipòtesi que el vot contrari a la secessió es transvasa entre PSC, PP i C’s, però no creix.

Barcelona

	2012	2010	Variació	2012	2010	Variació
Favor	1.535.000	1.300.000	+235.000	56’5%	54’5%	+2%
Contra	655.000	455.000	+200.000	24%	20%	+4%
Contra + PSC	1.055.000	955.000	+100.000	39%	39%	-
Diferencia	480.000	305.000	+175.000	17’5%	15’5	+2%

Girona

	2012	2010	Variació	2012	2010	Variació
Favor	250.000	180.000	+70.000	72%	64%	+8%
Contra	48.000	30.000	+18.000	14%	12’5%	+1’5
Contra + PSC	83.000	70.000	+13.000	24%	26’5	-1’5
Diferencia	+173.000	+90.000	+83.000	+48%	+37’5%	+11’5%

Tarragona

	2012	2010	Variació	2012	2010	Variació
Favor	200.000	170.000	+30.000	55%	56%	-1%
Contra	85.000	55.000	+30.000	24%	19%	+5%
Contra + PSC	135.000	110.000	+25.000	38%	37%	+1%
Diferencia	+65.000	+60.000	+5.000	+17%	+19%	-2%

Lleida

	2012	2010	Variació	2012	2010	Variació
Favor	145.000	115.000	+30.000	67%	63%	+4%
Contra	30.000	24.000	+6.000	15%	12%	+3%
Contra + PSC	51.000	51.000	-	25%	27%	-2%
Diferencia	+94.000	+74.000	+20.00	+21%	+19%	+2%

Distància de punts entre els favorables i detractors de la secessió

Catalunya	21
Barcelona	17’5
Girona	48
Tarragona	17
Lleida	21

Consideracions personals.

La Razón ha titulat Catalunya le gusta España. Després de mirar les xifres, ja es pot dir que és  una sobirana (mai millor dit) tonteria. El titular seria que a Catalunya no li agrada Mas (al menys a la meitat) ni tampoc Espanya (al menys a mes de la meitat). Personalment crec que, de moment, el resultat de diumenge es pot considerar  favorable al statu quo actual, no perquè no sigui factible la consulta o la independència, sinó perquè el partit guanyador està desmoralitzat i encara que l’aritmètica sigui favorable, CiU esperava convocar-lo amb una bon suport popular.

Si es confirma,  doncs està clar que s’ajorna una oportunitat de regenerar Espanya. Estic convençut que es necessita un xoc demolidor per sacsejar el país. Aquest estatu quo significa per a Espanya més de lo mateix: falta de una economia moderna i productiva, elits polítiques i financeres extractives, empresariat de BOE,  poca qualitat democràtica, ocultació de crims de lesa humanitat, menyspreu per l’esforç laboral,  desigualtat, nacionalisme centrípet, cleptocràcia, barroeria i estructures de dominació cultural y lingüística. Algú pot dir que potser  és molta tela després de segles al marge del corrent de la història, un país que als anys 70 encara vivia sota un règim dictatorial feixista. Molta tela, és veritat.

Aquí us deixo un article que resumeix el que vinc pensant des de fa molt de temps: El Yermo, per Cristian Campos