dimecres, 9 de novembre de 2016

Trump: la fi de la supremàcia dels Estats Units

La victòria de Trump ni és una sorpresa ni és un fenomen estrany. No podem dir això després de veure l’ascens de les corrents ultradretanes arreu del món: UKIP, Brexit, Le Pen, Orban, Putin... Trump ni és un home fet a si mateix, ni es anti-stablishment ni representa els interessos de les classes mitges. Deixem aquest mantra. Els populismes de dretes (i sovint d’esquerres) fan servir aquesta terminologia confosa per presentar la globalització com a enemiga de la sacrosanta pàtria (sempre en perill), però en realitat defensen l’hegemonia econòmica de les corporacions. L’origen de la seva fortuna és hereditària i especulativa. Ell és part del sistema, pur, dur, extractiu i creador de desigualtats, és a dir, representa el capitalisme salvatge.
La majoria dels estats on ha guanyat Trump són clarament blancs, estan lluny de la frontera mexicana, els seus habitants han vist pocs negres i hispans, ni han sofert els estralls de la bombolla immobiliària, ni han perdut la feina per les deslocalitzacions i els seus salaris són, de mitjana, cinc vegades més alts que els de un “latino” i deu vegades (!) que els d’un ciutadà afroamericà. La “ràbia blanca” ja estava instal•lada en aquests estats molt abans de la crisi econòmica. Més que mobilitzar la frustració, Trump ha sabut vehicular els baixos instints de qualsevol societat: racisme, xenofòbia, misogínia, exclusió… És a dir, un triomf de l’extrema dreta nacionalista i reaccionària, de llibre, com al Regne Unit, França, Polònia, Rússia... i com passaria a Espanya si el franquisme no estigués instal•lat en les institucions.
La victòria de Trump és producte de la ignorància i del fracàs dels bons propòsits. I com tots els triomfs de l’extrema-dreta, en lloc de revelar les fortaleses, revela les febleses de qualsevol societat, que, en el cas dels Estats Units, són moltes (i que el president Obama va saber modular). El triomf de Trump és un cop demolidor per al prestigi dels Estats Units en l’escena internacional en aquest moment de lideratges alternatius i de potències econòmiques emergents. El país queda dividit i és més vulnerable, un país degradat i rebaixat perquè el 52% del seu poble ha volgut que el governi un líder que es una barreja de Duterte, Farage, Chávez, Le Pen, Putin i Orban. Potser, d’aquí a uns anys, recordarem el dia d’avui com el primer en què els Estats Units van deixar de ser la primera potencia mundial. Fa temps que havia perdut la supremacia econòmica i la militar, però li quedava la supremacia moral. Ara ni això. Trump no és una reacció, no representa les ganes de renàixer, tot el contrari: és la prova del declivi d’una societat i això no té res d'extraordina.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada